Amb tu, som una gran família

† Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat

 

L’Església, que essencialment és una comunió universal de germans, rep el nom de «gran família». Ella, en efecte, ens acull, ens engendra a la fe i ens apropa els mitjans de gràcia, ens acompanya, ens aporta els espais materials, les persones i comunitats concretes, les eines adients per créixer, etc. 

Versión en castellano

Diuen els estudis sociològics que la família és la institució més valorada de totes, particularment entre la gent jove. No deixa de ser sorprenent, donat el fet que, segons altres estudis sociològics i sobre el que veiem cada dia, la família pateix avui una profunda crisi.

Com explicar aquesta contradicció? Segurament el que es valora més de la família deu ser el que ella té de comunitat de vida, de presència i atmosfera de vida en comú. La família, en aquest sentit, forneix ajuda, acolliment, seguretat, sensació de pertinença, etc. Alhora allò que més freqüentment posa en crisi la família deu ser el fet que la família demana, per subsistir i fer aquesta funció de comunitat acollidora, un esforç constant. Aquest esforç és exigit per la necessitat que cada membre, segons la funció pròpia, surti d’ell mateix i serveixi els altres. La família no ajuda si cadascú no ajuda.

Aquesta llei inexorable de la vida familiar es trasllada a tota realitat veritablement comunitària. L’Església, que essencialment és una comunió universal de germans, rep el nom de «gran família». Ella, en efecte, ens acull, ens engendra a la fe i ens apropa els mitjans de gràcia, ens acompanya, ens aporta els espais materials, les persones i comunitats concretes, les eines adients per créixer, etc. Però també hem d’aplicar a l’Església aquella llei inexorable: no podrem rebre l’ajuda de l’Església sense l’aportació generosa de cadascun dels seus membres.

L’aportació de cadascú a la gran família de l’Església pot ser, de fet, molt rica i variada. Donant per suposat que cap membre de l’Església pot ser merament passiu, i que ja l’esforç personal per portar endavant una autèntica vida de fe és aportació a l’Església universal, la col·laboració visible que cadascú fa en favor de tots, va des de l’estimació sincera, passant per la pregària, el tracte d’ajuda al germà, la dedicació de temps a serveis comunitaris, fins a l’aportació econòmica per al seu sosteniment.

L’aportació econòmica al sosteniment de l’Església és (o ha de ser sempre) un signe de fe i d’amor. Ha de néixer d’un sentit sincer de pertinença a la gran família. Fins i tot hem de fer-la amb un esperit d’agraïment per tot allò que rebem de Déu per mitjà de la seva Església. En el fons, l’aportació econòmica significa allò que en el llenguatge tradicional anomenem «una ofrena»: una ofrena agraïda a Déu, dipositada en les mans de la seva Església.

Des de l’Església aquesta ofrena contribuirà a consolidar i eixamplar la gran família, perquè uns altres puguin gaudir dels mateixos beneficis que nosaltres.

A aquesta crida s’uneix el compromís de transparència i bona administració dels béns que són de tots i estan al servei de tots. També en aquest sentit val la crida a fer-ho tot amb la confiança bàsica que caracteritza la vida d’una veritable família.

Amb agraïment sincer, que Déu us beneeixi.

Artículos Destacados