L’objectiu d’aquesta recomanació està justificat pel fet que molts fidels es veuen afectats per les nostres deficiències morals i, sobretot, per la mala imatge que es difon de l’Església amb o sense raó. Una espècie de complex d’inferioritat col·lectiu o una baixa autoestima. Es parla fins i tot de «vergonya» a l’hora de testimoniar obertament la pròpia fe i la pròpia pertinença a l’Església.
Una ajuda psicològica consistiria a fer veure que tenim molts més motius per a sostenir l’autoestima en l’Església, que per a caure en l’automenyspreu.
Però estem en un altre pla de la realitat, volem situar-nos en la veritat. ¿Recuperar l’esperança dependrà de si tenim més qualitats, més recursos, si som més eficaços canviant el món
i millors que ningú? La “bona imatge” que tingui la gent de nosaltres mai no podrà ser el paràmetre cert de la nostra estabilitat i la nostra autoestima. Ens hem de situar en aquella veritat evangèlica on és possible el reconeixement humil de les nostres deficiències i alhora la certesa d’uns valors que alimenten el nostre ànim.
Aquesta experiència, que als ulls del món és contradictòria, només és possible en sintonia amb sant Pau: «Nosaltres, des d’ara, ja no valorem ningú de manera purament humana, i si
en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem” (2 Co 5,16). Amb aquesta mirada tot canvia: canvia la finalitat de la nostra actuació, els mitjans que utilitzem, el valor de les persones, els procediments, els resultats... Tot es mesura, no per la quantitat, l’eficàcia, l’èxit, el reconeixement públic, sinó per la qualitat evangèlica que motiva i impregna cada acció. És el valor evangèlic de les poques monedes d’una vídua, enfront del pes relatiu del gran donatiu del ric; és la força del gra de mostassa i de la porció de llevat, les poques paraules d’una oració «en el secret», el grup mediocre d’uns pobres deixebles, la feblesa de sant Pau en la qual es realitza la gràcia, la precarietat de la comunitat de Corint, la humilitat de Maria en la qual el Senyor es va complaure, el petit ramat del qual Jesús va donar gràcies al Pare, el servei humil del responsable, el consol del qui sap patir...
Hem aprés de l’Escriptura un llenguatge més adient que la psicològica «autoestima»: «gloriar-se». Hi ha un gloriar-se, fals i enganyós, en les pròpies obres i mèrits, en la pròpia justícia,
l’orgull de si mateix (cf. Rm 3,27; Ef 2,8). Hi ha, en canvi, un «gloriar-se» guaridor, virtuós, positiu, potenciador, esperançador: consisteix a «gloriar-se en el Senyor», és a dir, en la seva obra en nosaltres i en el món (2 Co 10, 8; Rm 15,17). Aquesta forma de gloriar-se permet fins i tot arribar a estar «orgullós» de la creu del Senyor (Ga 6,14). Així sí: la mirada a les comunitats concretes de l’Església, descobrint-hi els dons de l’Esperit, continua sent motiu d’esperança (1Co 15,31).
Orgullosos de nuestra fe
† Agustí Cortés Soriano
Obispo de Sant Feliu de Llobregat
Se nos recomienda que en el Día de la Iglesia Diocesana dirijamos la mirada hacia «lo que la Iglesia es y lo que la Iglesia hace gracias al tiempo, las cualidades, la oración y el apo-
yo económico de todo el pueblo de Dios»..
El objetivo de esta recomendación está justificado por el hecho de que muchos fieles se ven afectados por nuestras deficiencias morales y, sobre todo, por la mala imagen que se difunde de la Iglesia con o sin razón. Una especie de complejo de inferioridad colectivo o una baja autoestima. Se habla incluso de «vergüenza» a la hora de testimoniar abierta-
mente la propia fe y la propia pertenencia a la Iglesia.
Una ayuda psicológica consistiría en hacer ver que tenemos muchos más motivos para sostener la autoestima en la Iglesia, que para caer en el autodesprecio.
Pero estamos en otro plano de la realidad, queremos situarnos en la verdad. ¿Recuperar la esperanza dependerá de si tenemos más cualidades, más recursos, si somos más eficaces cambiando el mundo y mejores que nadie? La «buena imagen» que tenga la gente de nosotros nunca podrá ser el parámetro cierto de nuestra estabilidad y nuestra autoestima. Nos hemos de situar en esa verdad evangélica donde es posible el reconocimiento humilde de nuestras deficiencias y al mismo tiempo la certeza de unos valoresque alimentan nuestro ánimo.
Esta experiencia, que a los ojos del mundo es contradictoria, sólo es posible en sintonía con san Pablo: «Nosotros ya no pensamos de nadie según los criterios de este mundo; y aunque antes pensábamos de Cristo según esos criterios, ahora ya no lo pensamos así» (2 Cor 5,16). Con esta mirada todo cambia: cambia la finalidad de nuestra actuación, los medios que utilizamos, el valor de las personas, los procedimientos, los resultados... Todo se mide, no por la cantidad, la eficacia, el éxito, el reconocimiento público, sino por la cualidad evangélica que motiva e impregna cada acción. Es el valor evangélico de las pocas monedas de una viuda, frente al peso relativo del gran donativo del rico; es la fuerza del grano de mostaza y de la porción de levadura, las pocas palabras de una oración «en lo secreto», el grupo mediocre de unos pobres discípulos, la debilidad de san Pablo en la que se realiza la gracia, la precariedad de la comunidad de Corinto, la humildad de María en la que el Señor se complació, el pequeño rebaño del que Jesús dio gracias al Padre, el servicio humilde del
responsable, el consuelo del que sabe sufrir...
Hemos aprendido de la Escritura un lenguaje más apropiado que la psicológica «autoestima»: «gloriarse». Hay un gloriarse, falso y engañoso, en las propias obras y méritos, en la propia justicia, el orgullo de sí mismo (cf. Rm 3,27; Ef 2,8). Hay en cambio un «gloriarse» sanador, virtuoso, positivo, potenciador, esperanzador: consiste en «gloriarse en el Señor», es decir, en su obra en nosotros y en el mundo (2 Cor 10,8; Rm 15,17). Esta forma de gloriarse permite incluso llegar a estar «orgulloso» de la cruz del Señor (Gal 6,14). Así sí: la mirada a las comunidades concretas de la Iglesia, descubriendo en ellas los dones del Espíritu sigue siendo motivo de esperanza (1Cor 15,31).
