L’Església, comunitat de fe

† Romà Casanova i Casanova

Bisbe de Vic

”Els membres de l’Església –diguin el que diguin– podem estar ben orgullosos de la nostra història com a poble, que entantes circumstàncies de temps i de lloc ha manifestat grandesa d’ànima amb ferms testimonis de santedat i de missió"

En un context en què apareix sovint l’expressió d’orgull per pertànyer a un grup social determinat, també nosaltres batejats ens hem de sentir orgullosos de ser l’Església de Crist. Orgullosos de l’Església a la qual pertanyem i orgullosos de la nostra fe. Dues coses que van unides: l’Església és una comunitat de fe, i la fe és el fonament de la nostra pertinença a la comunitat eclesial.

De fet, no és cap orgull, tenir fe. Sabem prou bé que aquesta és un do. Per tant, no ens en podem pas gloriar. Tanmateix, donat que l’opinió pública i la percepció de molts en la societat és sovint contrària a l’Església i a la fe cristiana, és convenient gloriar-nos de la nostre fe i de la pertinença a la comunitat que la professa. No podem deixar-nos dur pel corrent de pensament dominant. La vergonya respecte a la nostra fe i a la nostra Església en què podem tenir la temptació de caure, no és adient ni al creient en Crist.

Sant Pau en la segona carta als cristians de Corint repeteix dues vegades: «Parlo sense seny» (11,21.23), quan, enfront de les acusacions contra ell d’altres «arxiapòstols», com ell els
anomena (11,5), defensa el seu ministeri i alerta del perill de caure, aquella comunitat, en la pèrdua de la llibertat que Crist ens ha aconseguit. En aquell enfrontament arriba a afirmar: «Deixeu-me que també pugui gloriar-me una mica» (11, 16). També nosaltres cristians, membres de l’Església, hem de gloriar-nos de la nostra fe i de la nostra Església. Molts, com hem dit, manifesten el seu orgull de pertànyer a una realitat social, i poden invocar moltes coses. Els membres de l’Església –diguin el que diguin– podem estar ben orgullosos de la nostra història com a poble, que en tantes circumstàncies de temps i de lloc ha manifestat grandesa d’ànima amb ferms testimonis de santedat i de missió. Certament que el pecat taca el cor dels qui formem l’Església i que hi ha hagut molts antitestimoniatges, però és molt més gran la santedat i el bé que s’ha fet i es continua fent dins la comunitat eclesial, entre els qui la formem i entre tantes persones que reben l’ajut de l’Església i els seus membres.

Ens hem de sentir, doncs, orgullosos de la nostra fe i de la nostra Església, la qual, com m’agrada dir sovint, és sempre jove i preciosa. Sí, hem d’estimar la nostra Església i viure in-
tensament la pertinença a ella. Gràcies al temps, les qualitats, la pregària i el suport econòmic de tots els qui formem el poble de Déu, l’Església continua mostrant el seu rostre acollidor, fraternal, misericordiós i curós de les persones i de la creació enmig de la nostra societat, gloriant-se paulinament de les seves febleses, però orgullosa de l’obra de Déu en ella (cf. 2 Cor 11, 30).

1 1 1 1 1 1 1 1 1 1

Artículos Destacados