Sense tu no hi ha present. AMB TU hi ha futur

† Sebastià Taltavull Anglada

Versión en castellano

Al lema d'enguany «Sense tu no hi ha present. Amb tu, hi ha futur», m'agradaria afegir una cosa que em sembla fonamental i té a veure amb el passat, amb aquesta memòria que no podem oblidar ja que s'hi va forjar la nostra existència cristiana, especialment des del baptisme. En aquest moment –faci pocs o molts anys– es va posar el fonament de la nostra pertinença a aquesta comunitat universal que ano- menam Església. En aquest moment vàrem rebre el do de la gràcia i Déu ens va envair amb el seu Esperit, fent de cada un de nosaltres un signe viu de la seva presència al món.

Parlar del present i del futur suposa haver fet una trajectòria que d'alguna manera ha marcat la nostra vida. La iniciació cristiana, i tot el procés que el segueix de maduració de la fe en l'etapa juvenil i adulta, és la que de mica en mica va creant consciència de ser una família de famílies, una comunitat de fe de la qual no podem prescindir si volem mantenir-nos drets i no caure en el buit de la indiferència o en la dura experiència de l'abandonament. Per aquesta raó, el present té ferma consistència quan és portador d'una experiència prèvia que l'ajuda a viure personalment la fe i a celebrar-la i compartir-la en el goig de la comunitat cristiana, on són molts els que s'han trobat per caminar junts.

El papa Francesc parla d'una Església jove perquè és capaç de tornar una i altra vegada a la font i que «és jove quan és ella mateixa, quan rep la força sempre nova de la Paraula de Déu, de l'eucaristia, de la presència de Crist i de la força del seu Esperit cada dia» (Christus vivit, 35). Quan hi ha hagut un creixement normal des dels primers anys de la vida, és fàcil entendre que aquest bon fonament configura el present i enforteix el futur. Llavors, el sentit de pertinença no depèn només de requisits institucionals, sinó d'afecte i solidaritat entre els que formam l'Església.

Present i futur de la nostra existència com a cristians han de rebre molt de contingut i força pel que ja som sacramentalment fins que ho visquem existencialment, i si ho vivim amb alegria i corresponsabilitat. Es tracta de ser conscients que som una gran família, una gran llar en la qual es necessita la col·laboració de tots. «Crear "llar" –ens diu Francesc– en definitiva és crear familia, és aprendre a sentir-se units als altres més enllà de vincles utilitaris o funcionals, units de tal manera que sentim la vida una mica més humana. Crear llars, "cases de comunió", és permetre que la profecia prengui cos i faci les nostres hores i els nostres dies menys inhòspits, menys indiferents i anònims» (íbid. 217).

Viure l'avui, el present de la nostra Església ens exigeix el compromís de compartir una fe que es transforma en acció perquè sap molt bé que el testimoni contagia i anima a estar presents en tants escenaris tantes vegades com calgui. La crida és a la cohesió, a la cooperació i a la confiança, ja que el Senyor ha promès estar sempre amb nosaltres. Així ho viu l'Església des dels inicis i no cessa de cridar-nos a la comunió afectiva i efectiva, començant per atendre els més necessitats.

 

Sin ti no hay presente. CONTIGO hay futuro.

† Sebastià Taltavull Anglada

Versió en català

Al lema de este año «Sin ti no hay presente. Contigo hay futuro» me gustaría añadirle algo que me parece fundamental y tiene que ver con el pasado, con esta memoria que no podemos olvidar ya que en ella se forjó nuestra existencia cristiana, especialmente desde el bautismo. En este momento –haga pocos o muchos años– se puso el fundamento de nuestra pertenencia a esta comunidad universal que llamamos Iglesia. En este momento recibimos el don de la gracia y Dios nos  invadió con su Espíritu, haciendo de cada uno de nosotros un signo vivo de su presencia en el mundo.

Hablar del presente y del futuro supone haber hecho una trayectoria que  de alguna forma ha marcado nuestra vida. La iniciación cristiana y todo el proceso que le sigue de maduración de la fe en la etapa juvenil y adulta  es la que paulatinamente va creando conciencia de ser una familia de familias, una comunidad de fe de la que no podemos prescindir si queremos mantenernos en pie y no caer en el vacío de la indiferencia o en la dura experiencia del abandono. Por esta razón, el presente tiene su firme consistencia cuando es portador de una experiencia previa que le ayuda a vivir personalmente la fe y a celebrarla y compartirla en el gozo de la comunidad cristiana, donde son muchos los que se han encontrado para caminar juntos.

El papa Francisco habla de una Iglesia joven porque es capaz de volver  una y otra vez a su fuente y que «es joven cuando es ella misma, cuando recibe la fuerza siempre nueva de la Palabra de Dios, de la eucaristía, de la presencia de Cristo y de la fuerza de su Espíritu cada día» (Christus vivit, n. 35). Cuando ha habido un crecimiento normal desde los primeros años de   la vida, es fácil entender que este buen fundamento configura el presente y fortalece el futuro. Entonces, el sentido de pertenencia no depende solo de requisitos institucionales, sino de afecto y solidaridad entre los que formamos la Iglesia.

Presente y futuro de nuestro existir como cristianos tienen que recibir mucho contenido y fuerza por lo que ya somos sacramentalmente hasta que lo vivamos existencialmente, y si lo vivimos con alegría y corresponsabilidad. Se trata de ser conscientes de que somos una gran familia, un gran hogar  en el que se necesita la colaboración de todos. «Crear “hogar” –nos dice Francisco– en definitiva es crear familia, es aprender a sentirse unidos a los otros más allá de vínculos utilitarios o funcionales, unidos de tal manera que sintamos la vida un poco más humana. Crear hogares, “casas de comu- nión”, es permitir que la profecía tome cuerpo y haga nuestras horas y días menos inhóspitos, menos indiferentes y anónimos» (ibíd. n. 217).

4.5 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 Valorado 90%

Artículos Destacados