Som el que tu ens ajudes a ser.

† Sebastià Taltavull Anglada

Potser avui més que mai, perquè vivim temps difícils, hi ha qui està descobrint que no viu només en el món i que necessita molt dels altres. Tota la societat està experimentant un canvi global en dependència d'alguna cosa inesperada, alguna cosa mai imaginada: estar sotmesos a l'assot d'una pandèmia que no respecta límits de cap mena.

Ens necessitam tant els uns als altres que en realitat podem dir que “som el que tu ens ajudes a ser”. En aquesta voluntat plena d'altruisme per a uns i de caritat per a altres es forja la força de la solidaritat que farà possible que moltes persones de forma individual i moltes famílies no entrin en l'espiral d'una severa pobresa. Més encara, l'esforç serà encara més gran quan ja en aquestes alçades de la pandèmia la crisi econòmica està afectant a milions de llars.

Aquesta crisi afecta tots els nivells de la vida personal i social. També a les nostres comunitats parroquials i a tots els objectius d'ajuda, tant cap a fora com cap a dins, que cal dur a terme, molts d'ells de forma urgent. La nostra Església en les seves comunitats s'ha vist i se segueix veient afectada perquè han baixat enormement els ingressos i en molts llocs no es pot fer front ni a les despeses ordinàries. Amb gran generositat hi ha hagut molta resposta de part de tots, des de renunciar a bona part dels nostres sous optant per una major austeritat de vida, fins a reduir al màxim tot el que podria ser despesa supèrflua o no necessària. La rapidesa amb la qual la crisi està afectant ha creat una situació en molts llocs ja insostenible. 

El fet indiscutible és que ens necessitam els uns als altres i no podem renunciar a participar fins i tot d'allò de què disposam. Cada un de nosaltres, des del seu grau de coresponsabilitat, hem de plantejar-nos què vol dir compartir comptant amb el repartiment de recursos que puguem aportar, sigui en efectiu o en espècie. Quan en l'Església es passa la col·lecta, per exemple, és un moment de conscienciació i de superar la inèrcia d'una aportació ridícula, la qual moltes vegades no arriba ni al que val un cafè. La indicació del delme pot ser un bon punt de partida per pensar quin tipus de donació puc fer, o el que cadascú lliurement decideixi, sempre que sigui fruit de la seva generositat. 

La manca de recursos econòmics a les parròquies i institucions eclesials impedeix sovint que es pugui dur a terme allò que és fonamental per a l'evangelització i el sosteniment de l'Església, la qual cosa ens obliga en consciència a participar, encara que sigui amb el més mínim, com a signe de pertinença a una “familia” en la qual tots aportam per al bé del conjunt i tenint en compte on hi ha més necessitat. Tot això portarà a saber repartir amb equitat i justícia, evitant despeses innecessàries i destinant els recursos allà on hi ha més necessitat. Ha de ajudar-nos l'esperit i la forma d'actuar dels primers cristians, dels qui els Fets dels Apòstols diuen que “vivien units i tenien tot en comú; venies possessions i béns i els repartien entre tots segons la necessitat de cadascú” (2,44-45), fins al punt d'arribar a constatar que “entre ells ja no hi havia pobres” (4,34). De la Paraula de Déu ens ve la proposta. Siguem generosos i conseqüents amb la nostra resposta.

4.5 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 Valorado 90%

Artículos Destacados