Gràcies per tant
† Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Donar a conèixer l’Església és voler expressar una intimitat, que podem considerar “inefable”. Com la que defineix la persona humana. Només s’expressa al llarg del temps, amb signes visibles, també amb paraules, però sobretot amb fets testimonials. I només una mirada neta i sense prejudicis ho pot albirar. En aquest sentit, davant l’Església hi ha el mateix problema que davant la persona de Jesús. El coneixement i la comprensió del que és l’Església només es pot assolir des de dintre, participant del mateix Esperit que n’és l’ànima.
En conseqüència, com cada any, ens limitem a posar a l’abast alguns signes externs, que són més visibles i estan més a prop del terreny material i econòmic. Així, a més de donar a conèixer un petit aspecte de l’Església, complim amb el deure d’ésser transparents davant tots els fidels i la mateixa societat.
Per a nosaltres, dir que l’Església Diocesana és un poble que camina en comunió, animat per l’únic amor de l’Esperit, ja és una obvietat. La comunió interna que ens defineix, encara que mai viscuda perfectament aquí a la terra, ens permet dir que:
- Tot el que viu l’Església, recursos i mancances, satisfac- cions i sofriments, èxits i fracassos, joia i tristesa, tot és comú, afecta la vida de
- El que fa cadascú, sigui bo o dolent, és com si ho féssim
- La crida que ens fa Déu a formar aquest poble i a com- plir la nostra missió com a poble seu enmig del món és adreçada a tots, en particular i en
– El que és de tots, ha de ser sostingut per tots. Fonamental- ment en sentit espiritual, però també en el sentit material. Perquè, igual que Jesucrist és el Verb encarnat, l’Església és Esperit que subsisteix en mitjans, formes i estructures humanes, materials i visibles.
Aquesta manera d’entendre l’Església és un goig. Però també un compromís. Quan el Dia de Germanor ens plantegem la nostra aportació al sosteniment material de l’Església, hem d’activar tota aquesta saviesa que es deriva de la comunió. Perquè qualsevol aportació al sosteniment material de l’Es- glésia està lligada al principi que tots som u en l’Esperit. En conseqüència, quan dubtem o som mandrosos al moment de fer la nostra aportació hem de recordar i viure aquest esperit de comunió i, alhora, la nostra decisió lliure i generosa de col·laborar no pot tenir cap altra motivació que aportar el propi gra de sorra a la comunió que som tots.
El concili Vaticà II ens recordava que l’Església és sagrament d’unitat de Déu amb els homes i dels homes entre si. Com a tal sagrament és visible i el que manifesta i transmet és el misteri invisible de l’amor de Déu. Avui desitgem i preguem que no manqui ni la visibilitat (els signes externs) ni el misteri d’amor invisible que interiorment ens anima a caminar junts.
Gràcies per tant
† Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Donar a conèixer l’Església és voler expressar una intimitat, que podem considerar “inefable”. Com la que defineix la persona humana. Només s’expressa al llarg del temps, amb signes visibles, també amb paraules, però sobretot amb fets testimonials. I només una mirada neta i sense prejudicis ho pot albirar. En aquest sentit, davant l’Església hi ha el mateix problema que davant la persona de Jesús. El coneixement i la comprensió del que és l’Església només es pot assolir des de dintre, participant del mateix Esperit que n’és l’ànima.
En conseqüència, com cada any, ens limitem a posar a l’abast alguns signes externs, que són més visibles i estan més a prop del terreny material i econòmic. Així, a més de donar a conèixer un petit aspecte de l’Església, complim amb el deure d’ésser transparents davant tots els fidels i la mateixa societat.
Per a nosaltres, dir que l’Església Diocesana és un poble que camina en comunió, animat per l’únic amor de l’Esperit, ja és una obvietat. La comunió interna que ens defineix, encara que mai viscuda perfectament aquí a la terra, ens permet dir que:
- Tot el que viu l’Església, recursos i mancances, satisfac- cions i sofriments, èxits i fracassos, joia i tristesa, tot és comú, afecta la vida de
- El que fa cadascú, sigui bo o dolent, és com si ho féssim
- La crida que ens fa Déu a formar aquest poble i a com- plir la nostra missió com a poble seu enmig del món és adreçada a tots, en particular i en
– El que és de tots, ha de ser sostingut per tots. Fonamental- ment en sentit espiritual, però també en el sentit material. Perquè, igual que Jesucrist és el Verb encarnat, l’Església és Esperit que subsisteix en mitjans, formes i estructures humanes, materials i visibles.
Aquesta manera d’entendre l’Església és un goig. Però també un compromís. Quan el Dia de Germanor ens plantegem la nostra aportació al sosteniment material de l’Església, hem d’activar tota aquesta saviesa que es deriva de la comunió. Perquè qualsevol aportació al sosteniment material de l’Es- glésia està lligada al principi que tots som u en l’Esperit. En conseqüència, quan dubtem o som mandrosos al moment de fer la nostra aportació hem de recordar i viure aquest esperit de comunió i, alhora, la nostra decisió lliure i generosa de col·laborar no pot tenir cap altra motivació que aportar el propi gra de sorra a la comunió que som tots.
El concili Vaticà II ens recordava que l’Església és sagrament d’unitat de Déu amb els homes i dels homes entre si. Com a tal sagrament és visible i el que manifesta i transmet és el misteri invisible de l’amor de Déu. Avui desitgem i preguem que no manqui ni la visibilitat (els signes externs) ni el misteri d’amor invisible que interiorment ens anima a caminar junts.
